Projectes
Personals
Exploracions visuals íntimes sobre el territori, el pas del temps i la identitat
Fotografia
editorial
Terra Nullius
Terra Nullius es un projecte realitzat gràcies a la Beca Fragments de la Unió de Periodistes Valencians que em va ser concedida l’any 2024. El títol, “Terra Nullius”, es una conjunció llatina que significa “Terra de ningú”, expressió utilitzada pels europeus per justificar la col·lonització d’Àfrica, denominant aquelles terres que anexionaven com inhabitades, a pesar de que contaren amb poblacions natives, però que a ulls dels europeus eren considerats com inferiors.
En l’actualitat, la transició energètica esdevé un dels temes més importants al mon, l’aposta per les energies renovables busca impulsar un canvi en el sistema de producció energètica cap a fonts menys contaminants. A pesar d’aquest fi, la forma d’implementació de les energies renovables al nostre territori de la ma de grans empreses i fons d’inversió genera la destrucció de les zones rurals. Els territoris més despoblats sofreixen les conseqüències d’una crisi climàtica de la que han sigut els menys culpables. Les zones rurals valencianes veuen com els seus camps i cultius s’inunden d’oceans de plaques solars i molins eòlics.
Exposició
Canvia la terra de pell per voluntat pròpia? Persones i animals conviuen al llarg del territori valencià, en un paisatge que és testimoni d’una transformació silenciosa i, alhora, ensordidora. Sota l’ombra de molins de vent i plaques solars —o dels seus propis esquelets—, la relació amb el territori es difumina.
Andreu Esteban explora la interferència humana i industrial en la geografia, documentant com el desenvolupament energètic reconfigura el paisatge i les dinàmiques de qui l’habita. Una tensió entre progrés i pertinença, entre la promesa d’un futur sostenible i les cicatrius d’un present incert.
Aquest assaig no busca respostes absolutes, sinó revelar preguntes latents: qui decideix el destí del territori? A qui pertany realment el paisatge quan la indústria en redefineix els límits? És aquesta una nova forma de colonialisme, on el territori ja no és conquerit amb l’espasa, sinó amb la infraestructura?
Les imatges conviden a observar i a reflexionar, a mirar més enllà de l’estètica de les energies netes i a qüestionar-ne les implicacions en la vida quotidiana. Perquè cada torre eòlica, cada camp fotovoltaic, no només genera electricitat, sinó que també projecta ombres: sobre el sòl, sobre les històries de qui l’habita, sobre la identitat d’un territori en mutació constant.
Lidón Flores
Projecte comisariat per Lidón Flores
Activitat realitzada amb l’ajuda del
Ministerio de Cultura
@culturagob @creacioncontemporaneagob
Organitza
-Projecte Fragmens
-Unió de Periodistes Valencians
-Col·legi Major Rector Pesset
Amb la col·laboració de
-Estudio Paco Mora
-Supermercados Consum
-Aguas de Valencia
Sense hereus a la mar
Catalunya l'any 2000 comptava amb 1550 vaixells dedicats a la pesca pels seus 580 km de costa i, vint-i-quatre anys després, el nombre era de 611, un 60% menys. Les embarcacions de pesca de proximitat, aquelles que surten i tornen a port cada dia amb peix fresc, són cada vegada menys freqüents als ports del mar Mediterrani, amb ciutats com Barcelona que podrien quedar-se sense pescadors en 4 o 5 anys. Tot i l'augment d'ingressos i captures, els plans de reducció de flota, ports centrats cada vegada més en el turisme massiu, la inestabilitat econòmica i una visió arcaica i masculina del sector són alguns dels reptes que afecten i es retroalimenten sobre el principal problema estructural, la manca de relleu generacional.
Gerard Benavides, nascut el 1998 i patró del vaixell "Bahía de Águilas" a Barcelona, es dedica a la pesca d'encerclament que es realitza durant la nit per capturar espècies com seitons. Gerard forma part de la quarta generació de mariners de la seva família, dedicant-se a un ofici on la transmissió de pares a fills era l'eix vertebrador per continuar amb la professió. Marc Martí, també de vint-i-cinc anys, forma part de la tripulació del "Bonamar 2", un vaixell de pesca d'arrossegament capitanejat pel seu pare. Aquesta modalitat de pesca es troba cada vegada més limitada per la UE pel seu impacte ambiental. Alba Aguilera, de vint-i-un anys, treballa a Arenys de Mar en el vaixell d'arts menors familiar. Ella és de les poques dones que s'embarquen als vaixells de pesca del Mediterrani, obrint-se pas en un ofici masculinitzat on les dones sempre han estat presents però invisibilitzades. Gerard, Marc i Alba són tres excepcions que confirmen aquesta davallada de mariners joves en les costes mediterrànies, resistint en una professió mil·lenària que amenaça de desaparèixer.
Enllaç al reportatge: https://www.vilaweb.cat/noticies/sense-hereus-a-la-mar/